STONBERG EDITORIAL

ESQUÍ ALPINO, preparación física para el alto rendimiento

2012-02-01T19:23:00.000+01:00

Prologar unlibro siempre supone una gran responsabilidad, pero en este caso es, ante todo,una gran satisfacción. La gran amistad que me une a Carlos está cimentada enlos 16 años que hemos trabajado codo con codo para la consecución de grandesresultados deportivos, hemos vivido momentos inolvidables y hemos hecho muchossueños realidad donde el equipo humano alrededor del deportista era laprincipal fuente de motivación para todos.

Carlos es ungran profesional, investigador, siempre atento a toda la información,analizando cada paso que se da, analizando cada resultado que le llega, cada"CMJ" quería decir algo, siempre quería que entendieras el porqué delas cosas, las consecuencias y los beneficios de lo que se estaba haciendo encada entrenamiento; pero lo que más me ha impresionado como atleta es lacapacidad de trabajo que tenía, cuidando la calidad y la cantidad, ayudandosiempre a conocerte, a sentir lo que estás haciendo en cada momento, persiguiendopequeñas metas dentro del entrenamiento físico para rendir al máximo en cadamomento, sabiendo descansar en el momento adecuado, sabiendo incrementar cargascuando hacía falta y realizar entrenamientos específicos en su momento justopara poder rendir siempre al máximo tanto técnica, física y mentalmente, lostres pilares más importantes de un deportista.

Hemos vividomuchas épocas juntos, y una de las que recuerdo con más cariño es cuando éramosun grupo de siete chicas y Carlos nos programaba y planificaba a todas nosotrasel entrenamiento, individualizando y potenciando nuestras mejores cualidades yreforzando nuestras debilidades....., fue una época mágica, llegamos aconseguir 5 puestos en Copa del Mundo en GS y 4 en SL.

Hemos tenidomomentos inolvidables dentro de nuestra carrera deportiva y profesional y todolo que siempre he conseguido no ha sido sólo mérito mío, sino de todo el equipohumano que estaba detrás: entrenador técnico de nieve, entrenador físico,skiman y fisioterapeuta. Estos han sido los grandes apoyos que he tenido paraconseguir juntos 6 victorias y 11 pódium dentro de la Copa del Mundo junto conmuchos más resultados en tantas y tantas competiciones a todos los niveles.Pero el mayor resultado que se ha conseguido, ha sido poder recuperarme de lasdos graves lesiones de rodilla y volver a competir a los niveles de Copa delMundo. Carlos estaba cuando más lo necesitaba, las lesiones fueron un golpeduro para todos. Agradezco que se quedara a mi lado, especialmente en los peoresmomentos, diciéndome cuándo debía parar (aunque yo quisiera hacer más) ymarcándome claramente cómo, cuándo y cuánto debía entrenar, ya que no es fácilcontrolar la ansiedad que muchas veces te hace confundir la realidad; llegamosa tener nuestras pequeñas recompensas físicas y técnicas. Lo bueno de unentrenador es que sepa potenciar y sacar las mejores cualidades de cadadeportista, no dar nunca nada por perdido, probarlo todo, sobre todo ante lasadversidades, porque al final los resultados también llegan. Y juntos lohicimos. El equipo lo hizo.

En este libro,que tan apasionadamente ha sido realizado, queda reflejada la experiencia y eltrabajo de muchas horas de entrenamiento y creo que debería formar parte de lafilosofía del actual entrenamiento para esquiadores ya que las referenciasbibliográficas específicas al esquí alpino son innumerables, las propuestas deentrenamiento están cotejadas científicamente y los resultados que se hanconseguido son reales. Yo soy prueba de ello. Quisiera destacar la gran novedady avance para la alta competición que ha supuesto la introducción del valor dela velocidad en la ejecución del entrenamiento de la fuerza (nosotros llevamosutilizándolo desde el año 2004) y para el deportista supone un cambioespecialmente cualitativo ya que en todo momento sabe lo que está haciendo.Recomiendo encarecidamente esta forma de entrenar ya que es mucho máscientífica y motivante y cada repetición realizada está repleta de informaciónque entrenador y deportista deberán contrastar.

Gracias Carlospor todos estos años juntos, sin ti no lo hubiera podido conseguir!

“El que esdeportista, lo es 24 horas al día y es una filosofía de vida que cada unodecide seguir.”

María José Rienda Contreras

ESQUÍ ALPINO, preparación física para el alto rendimiento

LA NOIA D'AIRE BLAU - Jordi Roig

2011-12-05T00:19:00.005+01:00

Sempre que un poeta escriu una novel·la, hi ha qui immediatament s’aferra al salvavides crític de l’obvietat i diu alguna ximpleria previsible com ara “des del primer moment s’endevina que es tracta de la novel·la d’un poeta”. Ho sento: en nom de l’agudesa crítica cal que odiem els tòpics, i aquest en seria un i massa repetit per al meu gust. La noia d’aire blau no és la novel·la d’un poeta. És la novel·la d’un escriptor seriós i autoexigent, d’un rigor creatiu estricte, que fins ara, si més no públicament, s’ha expressat amb cinc poemaris d’excel·lent factura i una novel·la: aquesta que avui presentem en societat —perquè la que té al calaix encara no compta. Qualsevol escriptor que, com a tal, s’hagi enfrontat a la narrativa curta, a la novel·la, al teatre o a la poesia, sap que cada gènere o subgènere té uns condicionants, unes servituds i unes llibertats ben diferents. D’això, d’aquesta experiència, Jordi Roig n’ha extret unes conclusions que són les que li han servit per fer, com a escriptor responsable que és, de la seva poesia “poesia”; i de La noia d’aire blau, aquesta bona novel·la que acaba de sortir del forn. Ara deixeu-me que faci una afirmació rotunda: afortunadament, al món i als Països Catalans, no tot és novel·la negra. Si bé aquesta modalitat ha tingut i està tenint una important revifada, hi ha moltes maneres més de narrar que no passen obligatòriament per la teoria del “conflicte”. Vull dir que, en una novel·la, no necessàriament ha d’haver-hi segrestos, crims, extorsions, màfies, droga, amenaces, tiroteigs, i bons i dolents marcant patilles, pistoles o paquet. La teoria del “conflicte”, d’anar de tatatatxan en tatatatxan, d’ensurt en ensurt, és la que pretén que llegim i passem les pàgines a la velocitat de la llum... i sovint, en acabar, tenim un regustet de sang, i una sensació de buidor, de... sí, però... i ara, què...? I, justament, per haver llegit a la velocitat de la llum, ens enceguem i tornem a quedar a les fosques. Per sort, deia, hi ha també una altra manera de narrar i de novel·lar... que és quan la ficció passa pel sedàs de la bona literatura i en destria el gra de la palla. El gra serà allò que podrem moldre en el molí del cervell per extraure’n farina de pensament, de sentiment, d’emoció i de coneixement. I la palla n’és una pila de paraules que enviem immediatament a la incineradora del cervell. Des de la mateixa cita que obre la novel·la —un fragment de l’inquietant Llibre del desassossec de l’encara més inquietant escriptor portuguès Fernando Pessoa—, l’autor, el Jordi Roig, se’ns mostra agosarat perquè ens anuncia que la seva novel·la no va de cap heroi, sinó al contrari, d’un antiheroi. I el nostre protagonista antiheroi —Pere Ribot, 41 anys— estarà envoltat, al seu torn, de la mare vídua —amb qui encara viu—, dels amics i d’algunes amigues, tots plegats tan antiherois com ell mateix. Però hi haurà un contrapunt a tanta antiheroïcitat: ELLA, la noia d’aire blau, l’Aurora, el personatge que esperàvem... perquè l’autor ja ens l’havia anunciat en el mateix títol de la novel·la, i perquè el novel·lista necessitava transcendir el realisme de l’obra. Serà ella, l’Aurora, qui capgirarà el món rutinari del protagonista, qui li obrirà de bat a bat les finestres del cor de la indecisió per mirar de ventilar un tarannà massa reclòs en si mateix. Serà l’Aurora qui contribuirà a eixamplar la filiació del realisme literari esmentat a una altra mena de realisme: el realisme “màgic”. Des de la primera frase de la novel·la, aquesta flueix d’una manera sorprenent, tenint en compte la sobrietat dels recursos que utilitza l’escriptor. La història ens atrapa i ens desconcerta sense necessitat de grans efectes i clarobscurs. El mateix estil literari no té res d’artificiós i la llengua que gasta discorre dins d’una claredat i nitidesa que és un exemple de com es pot transmetre i expressar un món ric i dens amb un estil auster, defugint per sistema tant la temptació del preciosisme lingüístic com la del col·loquialisme a ultrança. A més del Pere, solter, de sa mare, i de l’Aurora, l’autor ens presenta i ens dibuixa els amics més propers del protagonista —el Manuel, el Patis i l’Eloi—, les amigues del Pere —la Mercè, la Sònia i la Marga—, i la parella amorosa dels amics —la Remedios/Remei, del Manuel; la Carol, de l’Eloi; i l’Alan, del Patis. Al llarg de la novel·la se’ns presenten diferents episodis i moments de la vida i de l’amistat entre tots ells que ajuden a interpretar i donen profunditat a cadascun dels personatges i a la seva tragicomèdia particular. En aquest sentit, també, la novel•la flueix i avança més com el corrent d’un riu cabalós que no pas com la seqüència esglaonada d’una escala. El bon lector que busqui la dimensió temporal i espacial de la novel·la, que no es posi nerviós si es troba amb dificultats tant per mesurar-la en el temps com per localitzar-la en l’espai. El propòsit del novel·lista ja és aquest: la vida, per als nostres personatges, és tant una percepció angoixant de dilluns que comencen setmana rere setmana, com de pobles o ciutats que cada vegada s’estan uniformitzant més en aspectes essencials. La noia d’aire blau té també una lectura metaliterària. El protagonista és poeta perquè se’n sent, perquè escriu poesia; però també vol ser novel•lista: de fet, la voluntat d’escriure una novel·la i de no acabar de posar-s’hi mai de debò, la recorrerà irònicament de cap a cap. Durant l’obra, Pere Ribot parla de poesia i d’autors preferits: llegeix Lorca, concretament Poeta en Nueva York, i Miquel Bauçà (un altre immens i inquietant poeta solitari). Ens explica que va anar a la presentació d’un llibre de Miquel Martí i Pol a Vic, acompanyat de l’amic Patis. I no es conforma amb això, sinó que, amb motiu de la mort del poeta de Roda de Ter, ens regala un poema que el personatge de ficció li dedica la mateixa nit del seu traspàs. Un poema, “Vespre”, que, tot s’ha de dir, Pere Ribot copia descaradament d’un llibre de Jordi Roig, aquest: “Intempèrie”. Pere Ribot, a més a més, reflexiona sobre la novel·la com a àmbit expressiu de ficció i de fingiment... i sobre la poesia com a àmbit expressiu d’intimitat i sinceritat. Tanmateix, que ningú no busqui vida i miracles de Jordi Roig en Pere Ribot, perquè no els hi trobarà. I viceversa: en això dels alter ego recordeu la resposta atribuïda a Flaubert a qui li va demanar sobre la personalitat d’Emma Bovary: “Madame Bovary, c’est moi”. Tots els escriptors la subscriuríem en alguns dels nostres personatges; llàstima que, pel que sembla, l’autor francès mai no la va dir. Una de les moltes qualitats de La noia d’aire blau és que respecta profundament la intel·ligència del lector: la novel·la diu tant com no diu, i amb això vull donar a entendre que, el que no expressa, l’autor confia que ho completarà el lector. Per exemple, la presència recurrent d’un simbòlic llençol blanc al menjador de la casa familiar del protagonista convida el lector a construir-se una explicació que l’autor obre però no tanca. De la mateixa manera, en els moments culminants de l’obra, Jordi Roig no ens demana que siguem còmplices o creients de res, sinó que ens proposa una sàvia llibertat d’interpretació. Arribats a aquest punt, fixeu-vos que no he parlat per a res de l’argument de l’obra. Ni ho penso fer. Ja la llegireu. Del llibre, agafo una capseta verda de cartró gruixut de sota el sofà i en trec una opinió de la noia d’aire blau sobre el cinema, que reflecteix perfectament el que jo he sentit amb la novel·la del Jordi: “M’agraden les pel·lis que, un cop acabades, em facin sentir una altra, que experimenti un canvi per dins, que m’emocionin i em facin pensar. No suporto les comèdies americanes i els finals feliços”. Doncs, senyores i senyors, si voleu llegir una novel·la perquè us faci sentir uns altres, per experimentar un canvi per dins, per emocionar-vos i perquè us faci pensar, la teniu aquí, a la Palma: és La noia d’aire blau, amb el luxe impagable de tenir també sempre a tocar Jordi Roig, el seu autor.Moltes felicitats al pare de la criatura literària i als seus lectors.

Jordi Boladeras Sancho

Sant Vicenç dels Horts, 30 de novembre de 2011

LA TAULA D'EN BERNAT

2011-11-02T23:55:00.003+01:00

La proliferació de blogs de gastronomia és un fenomen fascinant que, al llarg de la darrera dècada, ha anat creixent de la mà de l’incessant interès que sent la societat d’avui pel món de la cuina. Dir que la cuina està de moda és, sens dubte, quedar-se curt: la gastronomia interessa de debò i cada cop a més gent. Des que el 1999 blogger va entrar en acció, cada dia neix un nou blog gastronòmic. En aquests moments només cal prémer una tecla per obtenir la recepta que estàvem buscant. La majoria de blogs de cuina són vertaders compendis de receptes, algunes més tradicionals, d’altres més creatives i innovadores, moltes vegades explicades pas a pas i il·lustrades amb imatges cada cop més professionals. Però el que més em meravella és que tots ells estan aportant, sense adonar-se’n, el seu granet de sorra al coneixement col·lectiu, al corpus de la cuina universal, que mica en mica es va nodrint d’aquestes aportacions desinteressades.

Sóc cuiner de professió, professor de cuina a temps parcial i blocaire per afició. Així és com vaig conèixer l’Anna, cuinant i compartint el nostre entusiasme pels blocs de gastronomia.

Quan, després de llegir el seu manuscrit, em va oferir redactar aquest pròleg amb les meves impressions,vaig acceptar immediatament, sense dubtar-ho. Tenia davant meu un llibre que era fill de la passió que sent l’autora per la cuina. Una passió que, des d’aquell moment, compartim. És el que té aquest món modern que s’alimenta de la xarxa, que crea llaços i afinitats a velocitat de microones. De moment, però, la màgia d’un llibre és quelcom que no tenen els blogs. Tenen moltes altres coses, sí, però no tenen el tacte del paper i els manca romanticisme. Són encara massa “moderns”per pertànyer a la memòria del paladar, per arrelar-se a un tendre record d’infància, a un sabor, unaaroma, com la de les envellides i usades pàgines d’un llibre.

Avui tinc l’oportunitat d’introduir-los a aquest, pràctic i interessant receptari, La taula d'en Bernat, que consta de més de 30 fórmules gastronòmiques acompanyades de les recomanacions necessàries per aportar a cada plat el secret de l’èxit. Aquest llibre que tenen entre les mans és quelcom més que una llista avorrida i interminable de procediments culinaris. Els comentaris preliminars i les anotacions que apareixen al final de cada recepta, el complementen encertadament, mostrant-nos la inquietud de l’Anna per transmetre els seus coneixements.

Aquells que veritablement sàpiguen gaudir de la bona taula agrairan aquest sucós receptari que, de ben segur, enriquirà l’art culinari de totes les llars. Aquí hi trobaran plats senzills i assequibles, presentats de manera planera, sense artificis ni descripcions tècniques inintel·ligibles que puguin destrempar o allunyar de la il·lusió de repetir acasa aquestes bones menges. Està escrit amb la humil intenció d’apropar-nos al món de la cuina i ajudar-nos-hi a desenvolupar amb bon gust i confiança, fugint de la rutina i la monotonia.

No tinc cap dubte que aquest receptari gaudirà d’una bona acollida i que els seus lectors en sabran treure profit.

Xesco Bueno,

Cap de cuina

Restaurant Ca l’Esteve (Castellbisbal)

TRECE HOJAS Y UNA PLUMA SIN TINTA

2011-10-26T14:21:00.004+02:00

La escritura es una terapia. Gracias a ello hoy podemos disfrutar de océanos de poemas maravillosos, entre los que se incluyen los de Petrarca, los de Garcilaso, los de Bécquer... es decir, las más gloriosas construcciones verbales, que tanto nos ayudan a sobrellevar la existencia, un proceso no siempre fácil en el que nos vemos implicados sin haberlo solicitado.

Algunos, los clásicos, apenas dejan entrever esas penas que los incitan a la expresión; otros, los románticos, muestran sus oscuridades de una manera más evidente. Los barrocos lo hacen de un modo más cargado de retórica; los clásicos se inclinan por la pureza y la claridad de la expresión.

André Govett, como joven que es, expresa sus vivencias de una forma romántica, sin mucho encubrimiento. Así, en estos poemas nos habla del dolor de la existencia, muchas veces como consecuencia de las inevitables catástrofes amorosas; de la muerte, del amor por ella y de la añoranza por la vida una vez muerto; de la desesperanza, de la sensación de alienación, del arrepentimiento... En este romántico ámbito doliente, en alguna ocasión también aparece una tendencia a lo oscuro, a lo demoníaco. Pero también surge algún rayo de luz, aunque teñido de tristeza al constatar la insuficiencia de la palabra para expresar la identidad de la persona amada.

Son textos de un autor joven, que afina su instrumento antes de alzar el vuelo a través de una
partitura gloriosa.

Miguel Ángel Iñarra Lago

AVIS I ÀVIES - No deixeu que les històries dels avis i les àvies s’extingeixin!

2011-04-26T22:49:00.004+02:00

Els protagonistes d’aquest llibre podrien haver estat pirates, aventurers, herois, acròbates, bruixes o fins i tot extraterrestres. De fet, són una mica de tot, però dissimulen i es disfressen d’avis i àvies.

Les històries d’aquest llibre podrien haver passat al mar, a la selva, a l’edat mitjana, al circ, al món fantàstic, o fins i tot a Júpiter. De fet, tenen una mica de tot, però dissimulen i se situen en un poble, en un bosc.

Us presentem uns protagonistes aparentment senzills i unes històries que sembla que sorgeixin de la quotidianitat. Però tot plegat no és així, ja que darrere de cada avi i de cada àvia, darrere de cada conte, s’hi amaga un relat ple de valentia, de tendresa i de fantasia.

Petits i grans, no deixeu que les històries dels avis i les àvies s’extingeixin!

LA PELL DE ZEBRA - La veritat no se la creu ningú.

2011-03-30T19:43:00.003+02:00

En aquesta esbojarrada història, res no és el que sembla. Sembla una intriga política i és un manual aplicat de relacions públiques. Sembla una excursió lúdica a la ciència de la comu-nicació i és un relat trepidant de conxorxes i desencontres. Recull bona part de la tradició de la novel·la d’espies i incorpora materials que provenen d’algú que coneix a la perfecció la teoria i la pràctica de les maneres que tenen els humans per fer veure el que no són i per actuar amb aparences i sota aparences que no són la realitat. On és, però, la realitat? I la veritat? Aquestes són pregun-tes implícites per al lector, que assisteix a una mena d’acostament ucrònic a un episodi històric recent que coneixem a la perfecció (o no tant) i del qual en treu conclusions que potser són diferents a les conviccions que tenia abans d’iniciar la lectura. Per entendre’ns: no només hi havia dues línies d’investigació (segons la famosíssima frase del ministre Acebes) sinó que potser n’hi ha almenys una altra, la que es dedueix de les intrigues i els complots protagonitzats sense voler per aquest desconcertat senyor Random, professor de la Universitat de Girona. Els espais de la pròpia Universitat, les relacions entre els seus membres, l’acurada descripció de l’atmosfera d’uns estudis,aporten a la novel•la un plus de versemblança que ajuda a an-corar la ficció en uns paràmetres coneguts i possibles. Aquesta part, que funciona com un “roman à clé”, inclou picades d’ullet al món vidriòlic de Tom Sharpe, però el relat, més enllà de l’acostament al món universitari, visita després territoris també coneguts (amb constants referències a l’etapa de l’últim govern del PP) que són nous a mesura que ens endinsem en una trama on tot pot ocórrer, on tot forma part no pas d’un complot in-ternacional sinó d’una estratègia literària que té, com a objec-tiu, entretenir el lector i, també, obligar-lo a reflexionar sobre allò que Vargas Llosa anomena la veritat de les mentides. Aquesta és la clau de La pell de zebra. La introducció de conceptes extrets de l’univers de la comunicació, la presència fonamental d’idees relacionades amb la publicitat i els “media”, en una barreja on també s’incorpora un dibuix de la societat política. Aquest còctel no solament és explosiu sinó divertit i alliçonador. Josep M. Fonalleras

EL BALL DE LES SABATES i altres relats. - La dona, la gran protagonista

2011-03-27T17:06:00.010+02:00

Si el conte és una narració d’un succés notable, el present volum respon fidelment a aquesta senzilla definició. Darrera de cada títol hi trobarem un fet estrany, sorprenent o singular que el fa digne d’haver estat escrit. D’una banda, hi ha contes que són costumisme històric sense renunciar a la crítica social, com a «Un tros de paper», «El llistó» o a la convivència amb experiències meravelloses com a «Matèria sensible». També hi troba-rem contes psicològics, inquietants que aborden les para-doxes de la personalitat, la insatisfacció, la continua cerca de qui som, com l’Elvira-Laia-Pili de «Carambola a tres bandes» o el protagonista de «El captivador». Pel que fa als espais, els primers contes estan més lli-gats a escenaris rurals en un passat llunyà però de segui-da trobem una narrativa vinculada a escenaris urbans i un passat més immediat: les zones estiuenques de les platges tarragonines —Salou, La Pineda— o la mateixa capital. Històries d’amors fugaços, de desencís, de mort com a «El joc de les ungles», «Fred d’estiu» o «Plaça vella». Menys freqüents són altres ciutats però també es presenten alguns barris de la zona alta de Barcelona o de l’estranger en els quals trobem la crítica més despietada de l’autora com a «Les restes». La dona és la gran protagonista d’aquests contes,una dona que lluita pel seu espai, per la seva dignitat, per l’amor, per ser ella mateixa; lluita que fa des de la ironia i l’humor àcid. Així la veiem a «Seré a casa», a «De pas», a «La seva boca», a «Crisi a Tàrraco», a «El ball de les sabates». Sembla ser que la majoria d’aquests personatges viuen la impossibilitat d’estimar i d’ésser estimats, que cerquen l’abraçada com la nena híbrida de «Tarragona futura», aquesta nena androide que encara té una àvia humana a la zona D, que sap abraçar i embolcallar-la amb els seus braços. Els contes de la Judit Pitarg ens deixarien un regust amargant si no tinguessin el llenguatge poètic que els caracteritza, imatges belles que els redimeixen de la tristor i de la melangia. Tota la duresa d’aquests relats es suavitza amb un estil sintètic, ple de suggeriments, d’al•lusions, de mirades entrecreuades entre el narrador i el lector per tal d’endevinar, d’anar més enllà de la paraula escrita. El narrador explica un succés però és molt més allò que calla i que llegim a l’entrellat de les paraules. És aquesta el·lipsi narrativa un dels valors més ferms del present volum. I és això el que fa que aquestes narracions tinguin un estil propi Maria Teresa Claramunt

EL CATIU - La memòria de la terra

2011-03-23T00:25:00.007+01:00

Conscientment, a l’hora d'escriure un primer llibre sempre es fa referència al món pròxim del propi escriptor, al seu món particular i familiar, i a les hores, als seus records més o menys pròxims en el temps.

A l’obra de Josep D. Parra, El Catiu, la relació amb el seu lloc físic és clar, però és evident que també pertany a la seva memòria, ja que el mateix títol d’aquesta història rep el nom d’un terme ubicat en la seva localitat, anomenada «el Catiu», on els majors del poble, en un temps passat, contaven que a aquest terme va estar empresonat un captiu en èpoques llunyanes. La relació entre la història contada i la realitat és, doncs, molt pròxima.

El Catiu fa referència directa a eixes històries contades per generacions que es recorden gràcies a l’imaginari popular.
La història narrada fa evident, per al seu desenvolupa-ment, el paper que juga la memòria i, a més a més, totes aquelles històries que ens han contat. L’evocació d’altres temps, on els majors contaven històries asseguts a la porta-lada de sa casa, on els xiquets jugaven pel carrer fent soroll i berenant, són avui això, records d’un imaginari que, poc a poc, formen part del que diu el nostre personatge Josep, de les «Terres de l'oblit».

Els records d’infantessa, les olors, els sons, les imatges d’un poble ja llunyà i la visió d’uns personatges inoblidables en la memòria col·lectiva son la base de la narració realitzada per Josep D. Parra en la història El Catiu.

Les paraules i les frases que utilitza reflecteixen imatges com a «cops de sentiments». Moltes expressions i formes col·loquials, quasi oblidades, són utilitzades de forma natural en el transcurs d’aquesta novel·la.

El Catiu és un viatge per la memòria d’aquelles històries contades, però també d’un present pròxim; i ambdues for-men part d’un tot que la fan rica en imatges. Aquestes històries estan unides amb gran facilitat, fent d’aquesta novel·la una narració fluida i molt adequada per a ser contada asseguts a la portalada de la nostra casa.

Manuel Gallardo

EPISTEMOLOGÍA DE LA DOCUMENTACIÓN se dirige a promover la conciencia crítica de la comunidad de investigadores, profesores, estudiantes universitarios

2011-01-09T17:12:00.009+01:00

La Epistemología es la teoría que se ocupa del conocimiento científico. Así lo afirma, el influyente Diccionario de Filosofía de Ferrater Mora en su tomo II, parcamente y en un tono un tanto despreocupado en relación a la inquietud que su invocación alienta entre los científicos y al tratamiento solemne que, el mismo diccionario, le otorga a otras voces menos relevantes. Tradicionalmente —continúa el Ferrater—, en España se le ha llamado Gnoseología, a tal actividad teórica, o ambas expresiones han sido consideradas como sinónimas. Mas, probablemente, en parte por ser empleada esta última por tendencias filosóficas de orientación escolástica y, en parte, debido a la influencia anglosajona, comenzó a reonrientarse la Gnoseología hacia la teoría de un conocimiento sin adjetivaciones en tanto se reservaba la Epistemología para dilucidar problemas relativos al conocimiento científico (Ferrater, 2001:1094).
Más generoso con la explicación del vocablo se muestra, paradójicamente, el modesto Diccionario de Filosofía Penguin, anglosajón y de bolsillo, que enuncia la Epistemología como «rama de la Filosofía que investiga en la naturaleza y las posibilidades del conocimiento. Trata también del alcance y límites del conocimiento humano y de cómo éste se adquiere y posee. Investiga, también, nociones relacionadas con el mismo como percepción, memoria, prueba, evidencia, creencia y certe-
za» (Penguin Dictionary, 2000:174 ss.). Acudiendo a otras obras de referencia, encontramos acepciones que reiteran el sentido mencionado. Hay que abordar a fondo trabajos de afirmación epistemológica como los de Bachelard (1989), o de cuestionamiento y negación radical como los de Boaventura Santos (1989, 2001), Edgar Morin (1996), Michel Maffesoli (2007), Bruno Latour (1995) o Richard Rorty (1983), para encontrar las condiciones y exigencias que tal teoría, impulsada por unos y rechazada por otros, requiere a los saberes modernos en su proceso de construcción. Definir unívocamente, clasificar rigurosamente, argumentar consistentemente y con lenguaje preciso, verificar hipótesis inductivamente, validar resultados fiablemente, son expresiones comunes en los tratados que fomentan la Epistemología. Y con no pocas repercusiones prácticas y extracientíficas en el mundo cotidiano de los investigadores.
En este libro vamos a hablar mucho de Epistemología. Pero definir, poner límites y, especialmente, clasificar, no figuran entre sus objetivos aunque, muy a mi pesar, sería ingenuo pensar en la posibilidad de una desvinculación definitiva de todo ese lastre cognitivo y cultural que fuera engendrado en la edad de oro de la ciencia. Sin embargo, tomar conciencia plena de la arbitrariedad de ciertos límites sería ya un buen punto de partida. Suficientes límites tienen ya nuestro lenguaje, nuestra cultura, nuestra identidad, nuestra memoria, nuestro conocimiento, como para continuar elaborando límites. Nuestra industria del límite es lo único verdaderamente ilimitado. Definir, demarcar, depurar, clasificar, regular, norma-tivizar, normalizar, controlar, son exigencias de las tareas científicas habituales o, mejor, exigencias epistemológicas de tareas que producen un cierto modo de conocimiento. El obje-to, que nos traemos entre manos, cumple con creces, y doble-mente, esas exigencias epistemológicas pues no solamente la Documentación, llamemos inicialmente así al objeto en cues-tión, como disciplina que ha buscado desoladamente un estatuto científico —un estatuto exclusivo y autónomo, además—, ha debido someterse a severas directrices epistemológicas, sino que la naturaleza de su constitución misma y de sus herramientas más consagradas son definidoras, demarcadoras, clasificadoras, hiperreguladoras y, por lo tanto, disyuntoras, excluyentes, mutilantes, difusas a bases de tanta carga de rigor y autoexigencia. A medida que el ojo se acerca a un objeto, éste se vuelve borroso y desaparece a la vista. Y, sin embargo, la diversidad de sus configuraciones sigue ahí. Y, sigue paradójicamente ahí, en incesante estado de cambio. Ésta será una de las esenciales contradicciones epistemológicas que nos autorizará, posteriormente, a realizar algunas negaciones y reclamaciones.

Más información

EL SAXO DEL GUERRER, un tribut a una persona que, malgrat la seva malaltia, va aprofitar la vida fins a la darrera engruna.

2010-12-01T12:39:00.004+01:00

A l'epíleg del llibre el seu autor ens diu: Aquesta narració descriu uns fets reals que van ocórrer un any i pocs mesos abans de que acabés la seva escriptura. Vaig escollir fer-ho, ficcionant-los fent servir el llenguatge literari convençut i sabent que mentre una simple descripció realista es queda en la superfície, en la crosta de la realitat, la literatura posseeix el poder d’aprofundir en l’ànima del personatge, de l’ésser humà, i de comunicar en tota la seva complexitat els sentiments i les emocions d’aquestes vivències al lector.
Involucrat personalment en els fets que es relaten, la narració va sorgir dintre meu com una necessitat imperiosa i ineludible, com un compromís amb la persona que, per les seves actituds envers la malaltia, anomeno el «Guerrer». En un primer impuls, desitjava retornar-li el seu gest. Em negava a que desaparegués, que es diluís en el no-res... Així que intentaria compondre amb la paraula escrita, amb la sonoritat musical i les ressonàncies emo-cionals dels mots, amb els seus acords harmònics, i amb la cadència i el ritme de les frases, una elegia, una cançó, un Blues for the Warrior, amb el que, com Orfeu amb Eurídice, el Guerrer pogués retornar del Més Enllà. Amb tot, a mesura que escrivia, prenia consciència, m’adonava cada vegada amb més claredat, que era ell mateix qui havia provocat l’escriptura d’aquest relat que, al mateix temps, generava en mi un efecte catàrtic. D’altra banda, crec que si entres en la intimitat d’una persona, aquesta és mereix, per coherència i en justa correspondència, la teva implicació personal. Així que finalment, quan dono la narració per acabada, em sento profundament agraït al «Guerrer» perquè m’ha regalat l’experiència de l’escriptura, de la creació literària.

Tractant-se d’una ficció, que per tant conté la seva pròpia veritat literària, l’he escrita amb la llibertat que respecte a la realitat històrica se’n deriva —l’autor no és el narrador—, però he volgut respectar la veracitat objectiva de la persona i dels fets reals de tal manera que he cregut pertinent, entre altres recursos verídics, que em situaven en un marc real, nombrar algunes persones amb el seu propi nom i cognom. Per això, el meu agraïment a Sebastià Miralles i a Domingo Catalán pel seu suport incon-dicional.
Per últim, juntament amb el Guerrer, voldria fer extensible la dedicatòria d’aquesta narració als que pateixen alguna malaltia irreversible, sens dubte, tots ells, autèntics "Guerrers".

Més informació: Stonberg Editorial

CONTES DE POLS DE LLUNA I VENTS D'ACORDIÓ 16 contes plens de màgia

2010-10-01T17:47:00.003+02:00

Aquest és un recull de contes per a infants. Uns contes plens d’estímuls reals que qui els escolti fàcilment s’hi trobarà identificat.
Les històries que hi llegireu deixen de banda bèsties ferotges, guerres d’ultramar, dracs i bruixes malèfiques. Els protagonistes dels contes són una formiga que, amb esforç, esdevindrà la millor trompetista del formiguer; uns nens que, amb perseverança, voldran descobrir el misteri de tot un poble; l’Ot, que, amb l’ajuda dels seus pares, superarà la seva por als gossos; la Tònia, que amb els seus trucs de màgia embadalirà els seus amics…
Les històries ens porten per camins que a vegades no són fàcils. Hi trobareu reptes entre amics d’escola, excursions per trobar un còdol d’or, receptes per amanir una calçotada, estímuls per travessar camins amb gossos ferotges, idees per domesticar els cotxes… Missatges, tant conscients com inconscients, que fan referència a problemes que preocupen als més petits (i als no tan petits!).
En aquest llibre el narrador ha de prendre part en l’acció. Hi trobareu cançons, diàlegs, melodies populars… Un llibre pensat per establir un joc entre el lector i qui l’escolta. Unes històries que permeten identificar-se fàcilment amb el protagonista –ja sigui un nen, un cargol o una papallona– i així, obrir la porta que ens permet jugar a ser allò que no som.
En definitiva, un llibre amb un poder extraordinari, on els infants aprendran coses noves cada vegada que escoltin alguna de les històries i on els adults gaudiran de poder explicar el conte, en cada ocasió, d’una manera diferent.

Si voleu llegir-ne un troç o més informació cliqueu aquí

EL COMPETEIDOR INCOMPETENTE una novela de amor y aventuras llena de humor inteligente

2010-09-16T20:31:00.004+02:00

El amor es el mejor elixir de vida para el que tiene decidido apearse en la próxima estación. La pasión y el amor nublan la vista del que los padece. Si todo lo que veías hasta ahora te parecía negro, con amor y pasión lo veras absurdamente rosáceo. Si tus pensamientos derivaban hacia el caos y la única salida era el pozo, estos dos sentimientos, unidos por la mano del diablo, te echarán un cable izándote hacia la poderosa luz que desprenden.
Fil agotaba su vida vaso a vaso, tragándose, a sorbos, los días espesos como el veneno. Andrea huía perseguida por el desengaño, reclamando, sin saberlo, un lugar en el corazón de un hombre.
Esta historia recoge los pedazos del puzzle colocándolos en su lugar exacto.

Una novela que destaca por su ironía y su ácido e inteligente sentido del humor.

Més informació a www.stonbergeditorial.com

LA TOGA Y EL DIVÁN - Una divertidísima novela con un abogado y un psicólogo argentino como protagonistas.

2010-09-13T20:36:00.004+02:00

Todo lo que vemos es un espejismo. La verdad y la mentira se diluyen como el azúcar en el agua en un mundo lleno de intereses y de trepas. Observar nuestro entorno y ser curiosos nos puede dar pistas de lo que existe detrás de las cosas, por ejemplo ¿no es extraño que la señora que ves cada domingo tomando la hostia en misa y que vive en un apartamento cedido gratuitamente por el Ayuntamiento porte en su muñeca un Cartier de 4.000 euros? O ¿no es raro que tu compañera de vez en cuando, aparezca en el trabajo con unas gafas de pantalla grande escondiendo un moratón en el ojo y te diga que se lo ha hecho cuando resbaló en la bañera? y ¿qué me dices de tu vecino que te dice que trabaja de camarero y lo ves cotidianamente por el barrio sentado con los amigos y conduce un BMW 330i? ¿y el asesino al que leíste en el periódico su declaración dónde reconocía no acordarse por estar muy bo-rracho de como mató a su víctima?
Bueno, quizás la señora que va a misa obtuvo el Cartier echándole algún narcótico a una extranjera en un bar y cuando esta quedó medio dormida le robó el reloj, tu compañera de trabajo podría ser que sufre malos tratos y siente vergüenza en confesarlo o quizás padece el síndro-me de Estocolmo hacia su agresor, en cuanto al supuesto camarero quién sabe si trafica con hachís y el asesino probablemente quería matar a su víctima.
La condición del ser humano tiene nota de suspenso, desde Caín y Abel o Adán y Eva, el hombre no ha respe-tado a su prójimo, ha perseguido la avaricia y la codicia, sin que a lo largo de los siglos nada de esto se haya podido solucionar.
Existe un muro entre lo que vemos y lo que realmente es. Pocas son las personas que tienen las llaves para adentrarse en las miserias más profundas de los seres humanos y entre esos elegidos están el cura, el psicólogo y el abogado. El ser humano se desnuda ante estos tres profe-sionales y a decir verdad mejor que no lo hiciera.
¿Se puede hacer algo para arreglar la sociedad? ¿El problema viene de las capas sociales más desfavorecidas? No. En las capas sociales pobres se puede paliar con la cultura la poca educación ¿Pero en las capas sociales altas quién cura la avaricia?
Este libro nos acerca al epicentro de los verdaderos ntereses de algunos seres humanos, espero que sea entretenido de leer y aunque tiene un trasfondo cínico, está suavizado con clave de humor.
Yolanda Pinto.

LA COMUNICACIÓN PERFECTA. El libro perfecto

2010-08-02T21:56:00.005+02:00

Las relaciones públicas es la ciencia de la comunicación que desarrolla el entendimiento mutuo entre la organización y su entorno para poder llevar a cabo las estrategias adecuadas al ajustamiento harmónico entre las dos partes con el fin de evitar el conflicto
Sólo existe un camino para que una nación pueda entenderse con otra, para que un país pueda comprender la diversidad de sus culturas, para que un ayuntamiento lo haga con sus ciudadanos, para que una empresa escuche a sus trabajadores y a su entorno, para que dos personas siempre sean amigas. El dialogo, el entendimiento mutuo
A lo largo de las páginas de La Comunicación Perfecta observaremos el gran cambio que se ha producido en las Relaciones Públicas y como éstas pasan de ser un arte a una ciencia de la comunicación

ALEXANDER RODTXENKO, LA REVOLUCIÓ VISUAL

2010-07-02T16:13:00.003+02:00

Si hi ha un artista que puga representar l'art del segle XX i els seus canvis sobtats, la seua acció i contrareacció, aquest segurament seria Alexander Rodtxenko, entre d'altres.
El moment que li va tocar viure, certament va ser convuls, però Rodtxenko va saber respondre amb imagi-nació als reptes del seu temps. L'actitud vital com a artista, la seua producció i reflexió al voltant de l'acte de fer art, donen un sentit i un sentiment del seu temps que sobrepassa la seua època d'activitat artística. Rodtxenko va ser un «artista total» en el sentit que va treballar en tots els camps artístics coneguts a l'època: pintura, escultura, dibuix, disseny gràfic, arquitectura, teatre, cinema. Ho va fer o bé través de l'apropiació del mitjà, o bé a través de col•laboracions amb altres artistes. Contribuint així de manera molt original des dels seus propis plantejaments com a artista constructivista. En l'actualitat en diríem un «artista multimèdia».

JOHN HEARTFIELD, LA VISIÓ POLÍTICA I LA SÀTIRA

2010-07-01T19:19:00.004+02:00

Un treball excel·lent de l'artista i professor Toni Simó sobre un dels artistes més influents en l'art contemporani. El llibre comença amb una cita del propi Heartfield que diu: «Sota l'impacte de la guerra imperialista del 1914-15 els fonaments de la cultura burgesa i la seua moralitat van començar a trontollar un per un. Els artistes ja no es mante-nien apartats dels esdeveniments. El llapis era massa lent i va ser superat per les mentides escampades per la premsa burgesa. Els artistes revolucionaris no van mantindre el pas, sinó que fallaren en la documentació de cada estadi de la lluita proletària [...]
L'artista proletari ha d'afrontar amb coratge el fet que la fotografia avança [...] Es recull documents fotogràfics i si s'hi fiquen confrontats hàbilment i amb intel·ligència, el seu efecte propagandístic i d'agitació sobre les masses serà immens. Aquesta és per nosaltres la cosa més important, el fonament del nostre treball. Per això la nostra tasca és una millor agitació sobre les masses, amb més intensitat. Si podem reeixir en aquest intent, haurem donat vida a un vertader art

PENSAMIENTOS. Un libro para ser degustado lentamente, no para beberlo de un tirón.

2010-05-30T21:32:00.005+02:00

Luís Sabadell no es un filósofo pero sí un pensador que escribe elegantes ensayos dirigidos a un amplísimo público. Es un escritor que filosofa, un intelectual que, salvo a Dios, su esposa, su familia y su propia razón, no muestra lealtad ciega a nada ni a nadie. Crítico frente a ciertas actitudes del poder, se muestra burlón, satírico o polemista. Su preocupación es el presente, el día a día que a todos nos afecta, y con afilada inteligencia e ingenio desenmascara, en un estilo llano más propio del periodista que del académico, las absurdidades o los defectos de nuestra sociedad. Ama a Dios con toda su alma y escribe bellas y profundas plegarias pero aclama a la razón y la lógica para convertirlas en el Tribunal Supremo de la Tierra.

Como los buenos vinos Pensamientos es un libro para ser degustado lentamente, no para beberlo de un tirón.

ENCONTRES AL CAFÈ MIRET i altres escrits o dit d'una altra manera "L'evolució de la sensibilitat literària"

2010-04-28T18:31:00.005+02:00

Què millor que el pròleg del llibre per a fer-vos una idea precisa de que hi trobarreu en aquest Cafè Miret: Aquest llibre, el lector se n'adonarà de seguida, és una mica rar: un «primer volum» d’unes «obres completes» quan només es tenen dinou anys, sembla excessivament pretensiós i, efectivament ho seria si el llibre l’hagués fet l’autora i hagués nascut com a resultat de la seva vanitat o autocomplaença. No és el cas, aquest llibre neix de l’amor i, en el fons, de l’agraïment d’uns pares que encara no se’n saben avenir de la sort que han tingut amb una filla com la Irene.
La Irene va mostrar des de ben petita una considerable facilitat per expressar-se per escrit i ben aviat escriure es va convertir en un plaer per a ella. Mostrava una imaginació viva per crear situacions i personatges i feia anar la llengua amb una pertinença i una destresa considerables. Més tard, van començar a arribar els premis literaris escolars vinculats a la Festa de Sant Jordi molt estimulants per a ella; més endavant encara, va començar a sentir la «necessitat d’escriure» encara que no hi hagués cap Sant Jordi a prop i, poc a poc, l’escriptura es va convertir en una activitat habitual a la seva vida.
Avui la Irene se sent atreta per tantes coses, moltes d’elles vinculades a la música, que no sabem -i ella tampoc no ho sap- cap on acabarà anant a parar la seva vida i quina serà la seva orientació professional definitiva. En qualsevol cas, nosaltres -i ella potser també- comencem a pensar que l’escriptura, d’una manera o altra, ocuparà un lloc important en la seva vida futura.
El recull que aquí trobem inclou textos «de creació» de diversos anys, alguns exercicis que considerem especi-alment reeixits en el context de l’edat en què van ser escrits i les seves primeres creacions professionals.
Aquest llibre no ha de ser llegit i -encara menys- jutjat amb els criteris i paràmetres amb què un lector s’enfrontaria al «primer volum» de les «obres completes» d’un autor, aquest llibre és un regal íntim i privat per a la nostra estimada filla en complir dinou anys. Com que els seus pares ja comencem a ser grans i sabem de la fragilitat de les coses i de com el temps les destrueix, el llibre té també la voluntat de preservar, no pas per a la «posteritat amb majúscules» sinó per a la nostra memòria i per a la pròpia memòria de la Irene -que en els propers anys es veurà sotmesa a tants estímuls i vivències noves que captaran tota la seva atenció- aquests textos que va crear en la infància i l’adolescència.
Tanmateix, com que quan un llibre comença a existir no se sap mai on l’acabarà duent l’atzar, redactem aquest pròleg per deixar constància de com i perquè va néixer aquest llibre.

PEDRES QUIETES DEL TEMPLE, PEDRES VIVES DE L'ESGLÉSIA

2010-04-07T18:17:00.003+02:00

Josep M. Gispert fa un estudi molt curós de la història de la popular Parròquia de Sant Francesc de Sales, situada al passeig de Sant Joan de Barcelona. L'autor ens fa conèixer la història de la seu del Temple de les Saleses , les pedres suposadament quietes del Temple, i la de les pedres manifestament vives, les de la comunitat parroquial. Tot plegat és un retall de la història de Barcelona, des de la creació de l'Eixample fins els nostres dies, escrit de manera molt rigurosa i clara. Indispensable per a tots aquells incondicionals de la història de la ciutat.

SENSORS EN ASCENS. Això no és un llibre.

2010-04-07T16:44:00.004+02:00

Gemma Solsona ens diu al pròleg del seu llibre: És difícil que la consciencia de les paraules aflori enmig de feixos i lloses. És dificil que la personalitat de les imatges es plasmi en miralls emmurallats. Per això Gemma Solsona i Moix deforma les realitats que configuren aquest poemari tot emprant arguments onírics i surrealistes per tal d'oferir-nos un viatge poètic i visceral envers la seva instrospecció personal. El pintor surrealista francès René Magritte té un quadre on hi ha dibuixada impecablemet una pipa. Sota el dibuix hi va escriure: "això no és una pipa". I tenia raó, alló no era una pipa, era un quadre. A Sensors en ascens podem dir el mateix, "això no és un llibre, és poesia pura".

ELS ALMOINERS, UNES PINZELLADES VIVES I EXACTES D'AQUESTS GRANS HOMES

2010-01-05T16:49:00.004+01:00

Un dels trets més característics de la presència franciscana a Catalunya, al llarg de 800 anys, ha estat la seva simplicitat i senzillesa de vida. Amb aquest esperit presentem un llibre atípic, que se centra en un col·lectiu de franciscans que, en la majoria dels casos, han deixat un bon record en la gent i han recollit i donat amor allà per on han passat. Aquest llibre vol mostrar aquest esperit.

Els «almoiners», en efecte, encara que siguin aquells que reben almoina d’altri, han donat també molt de si mateixos als qui, bo i donant gratuïtament per socórrer les necessitats dels frares o dels pobres, han rebut la visita d’uns homes arrelats en el país, d’una religiositat senzilla i d’una forma de viure ben nostra i ben franciscana. Recordem la dita: «a la sopa de sant Francesc, on hi mengen cinc, hi mengen set». La recapta que feien no només beneficiava als frares, sinó, de retruc, a tots els pobres que els frares atenien. Per exemple, la sopa freda, vulgarment coneguda com gaspatxo, fou inventada pels cuiners conventuals per als temps d’estiu tant per als frares com per als pobres.

I és una constant de l’Orde que s’arrela en la fidelitat a la memòria. La gent que va fer almoina a sant Francesc quan el 1214 passà per Catalunya inicià aquesta reciprocitat de la joia del donar i la humilitat de rebre. Els «framenors» —o, com eren coneguts aquí, els menorets— es van establir a les nostres terres de camí a la conversió d’infidels, però aviat passaren a la predicació i a tenir cura dels hospitals», els llocs d’acollida de pelegrins, que amb el temps es van convertir en veritables centres d’atenció a la gent més desfavorida. Sant Domènec, quan va assistir al capítol de les estores d’Assís, quedà impressionat en veure la gent que portava als frarets queviures per als milers aplegats per pregar i omplir-se ells mateixos de l’esperit de Francesc per dur-lo arreu del món.

La feina dels almoiners ha estat sempre anònima i avui, desapareguda del tot, corre el perill de desaparèixer també de la memòria col·lectiva dels franciscans i dels catalans. Esperem que aquest llibre ens faci recordar-los amb amor, admiració i gratitud.

NO ABRAS EL CAJÓN

2009-12-10T12:35:00.002+01:00

Lo vas a abrir, ¿verdad?

Pues tú verás... No, si yo te entiendo: basta con que a uno le digan “¡no abras el cajón!” para que entren unas ganas irreprimibles de mirar qué hay dentro. O, como mínimo, de preguntar “¿por qué no?”. Me parece justo, y voy a contestarte, para que conste que te he avisado.

Quiero que sepas que si abres el cajón, no encontrarás ahí calcetines, pañuelos o cinturones. En este cajón hay... cosas. No sé si te van a gustar. Son cosas que han hecho huir a la carcoma, cosas que brillan de un modo extraño en el interior del cajón, y si metes la mano... en fin, no puedo garantizarte que la saques entera.

¿Esto aún no te asusta? ¿Quieres saber más? Bien, supongo que puedo explicarte algo más, aunque no querría que pensaras que lo hago para tentarte: dentro del cajón hay seis historias, seis relatos con un final sorprendente. Encontrarás a Lucía, que acaba de tener un hijo, y despierta en casa de su marido vampiro. También hay un cajero automático que dispensa dinero... y terribles predicciones sobre la muerte de personas cercanas, para desesperación de la única persona que las ve en pantalla. Si sigues rebuscando en el cajón, hallarás a Hugo, retrasado mental y amnésico, que celebra una incómoda fiesta el día de su cumpleaños: puede que ese día recupere la memoria, y puede que sea mejor que no lo haga.

Si entonces notas aroma a cuero, es el del balón de fútbol de Belloso, un veterano futbolista retirado en un asilo que explica a un periodista el sorprendente y jamás revelado secreto de su efímero éxito en los años cuarenta. Un secreto que cambiará la percepción del mundo que tiene el periodista.

Pero para secretos, los que acumula Santi. Secretos, o delirios paranoicos que va explicando incansablemente a su amigo hasta que éste pierda la paciencia... o empiece a creerle.

Y ya casi en el fondo del cajón, tocarás la arena del desierto fronterizo donde Pete, John y Glen, socios en la explotación de una mina, van a enfrentarse a los herma-nos Terrence, y a la poderosa magia de su madre india, una magia que confunde la vida y la muerte.

¿Te preguntas cómo es posible que yo tenga un cajón así, y que lo haya llenado con esas... cosas? No sabría qué decirte. Yo también me lo pregunto. En serio. No sé... puede que hayan sido las lecturas, las películas, algunas compañías... Yo mismo me sorprendo al ver el cajón, ahí, lleno de... cosas. Pero, al fin y al cabo, puede que incluso tú tengas algún cajón similar en casa. Si es así, ya sabes que lo único que podemos hacer es avisar a los curiosos para que no lo abran. Aunque no sirva de mucho.

Como ahora: yo quería advertirte y me temo que lo único que he conseguido es despertar tu curiosidad. Puede que sea mejor así. Si alguna vez has dejado de mirar debajo de la cama, si alguna vez no te has aventurado por un pasillo a oscuras sin encender la luz, si te han despertado ruidos a medianoche y no te has levantado porque temías encontrarte con... cosas, entonces puede que te guste lo que hay en el cajón.

Así que, si tienes la mano en el pomo, déjame que vaya a ayudarte. Vamos a estirar, así, muy suave. Ya se abre.

A ver qué hay...

Juanjo Fernández

PREMIO STONBERG EDITORIAL 2009

2009-11-19T23:46:00.004+01:00

Trescientas cincuenta y una narraciones originales de doscientos ochenta autores, residentes en veintiún países distintos. Estos son los números de participación obtenidos en la convocatoria del premio de narraciones breves, Stonberg Editorial 2009.

España, por países, fue quien aportó una mayor representación, con un 53 % de los participantes. El segundo país con mayor participación, un 18 %, fue Argentina, lo que nos da una idea de la fortaleza que tiene este género en un país, deudor, sin duda, de grandes maestros como Jorge Luis Borges o Julio Cortázar. Otros muchos escritores de catorce países Centro y Sudamericanos han participado en el concurso y a ellos se han añadido también autores residentes en Holanda, Irlanda, Estados Unidos, Canadá, Suiza o Hong Kong.

Los miembros del jurado, presidido por Àlex Susanna y formado por Jordi Ainaud, Lidia Bayona, Oriol Nadal y Esperança Ros, escogieron, tras largas horas de lectura e intensos debates internos, a los cinco ganadores de esta edición:

PRIMER PREMIO: Renzo Franco Carnevale (Venezuela)
Los entierros imposibles

SEGUNDO PREMIO: Patricia Suárez (Argentina)
Las rosas son rojas, la violeta es azul.

TERCER PREMIO: Javier Esteban González Andújar (Argentina)
Martel y la ecuación de la muerte.

CUARTO PREMIO: Eduardo Rosenzvaig (Argentina)
El origen incierto de las mareas.

QUINTO PREMIO: Jorge Salvador Galindo (España)
Duques y marquesas.

En estas cinco narraciones premiadas el lector hallará facturas y registros muy distintos: imaginación y poesía en Los entierros imposibles; desesperación y dureza en Las rosas son rojas, la violeta es azul; fantasía matemática en Martel y la ecuación de la muerte; realismo desatinado en El origen incierto de las mareas y divertido e inteligente humor erótico en Duques y marquesas.

Previo a cada relato, se ha incorporado una breve exposición biográfica de cada autor. Estamos seguros de que, después de la lectura de este libro, el lector querrá conocer y seguir la trayectoria literaria de cada uno de estos autores premiados.

¡Feliz descubrimiento!

PERCEPCIÓN Y CREATIVIDAD EN EL APRENDIZAJE DEL BALONMANO

2009-10-14T20:30:00.004+02:00

Dudo que exista un libro de balonmano con bases científicas más modernas y probadas. (Sergi Petit)

Durante una década todas las promociones salidas del INEFC de Barcelona han gozado y aprovechado las imágenes y el proceso metodológico mostradas en el video del Dr. Pinaud "Voir et créer", 1996.

En cuanto al contenido del libro, se propone un proceso de aprendizaje basado en los más recientes descubrimientos y avances de la neurofisiología. Este proceso puede durar desde los 6 a los 18 años, entendiéndose estas edades con la mayor flexibilidad.

La propuesta del Dr. Pinaud, brillante y minuciosamente recogida y traducida por Enrique Díez, se basa más en la calidad de los entrenamientos que en su cantidad. También hace hincapié en que los niños tienen unas capacidades motoras y mentales bastante superiores a lo que se suele creer.

TENTACIONES Y DESPILFARROS - PARA LEER EN DEFENSA PROPIA

2009-09-29T11:56:00.004+02:00

Tentaciones y Despilfarros, relato a cargo de un fantasma atrapado en el insomnio, reúne diversos textos que comparten una similar inexistencia: tentaciones que aún no se consuman, despilfarros que jamás llegaron a puerto alguno.
Durante la noche vertical (otra de las metáforas de ese insomnio), el fantasma recuerda/tergiversa la porción de felicidad que nadie olvida de su propia infancia; recorre, ora pasajero ora taxista, las calles de la gran ciudad; asiste a la escuela sólo para poder escribirle a su hija; juega al dominó; bebe la sabiduría de los hardemitas que ignoran el futuro; participa de iniciativas contra el hambre pero se protege de la estupidez como si en ello le fuera la vida. Reconoce, pero no distingue, las limitaciones y las posibilidades del psicoanálisis, de la televisión, de las operaciones bancarias. Acompaña un corazón que entra y sale del quirófano; se sumerge en el poso de café que deja el amor cuando se inaugura una casa; contempla un lagarto dormido, dos niños y una moneda, como se contempla el Génesis. Toma nota de las repercusiones de Ibsen que Ibsen no merece; concurre al bar para escuchar al prójimo y beber a solas, hurga en cartas ajenas donde acecha una incierta, inesperada teología... Inexorable, rompe el alba. El fantasma se disipa.
La originalidad, esa ambición tan cara a la modernidad literaria, quizás no sea más que cierta destreza para repetir de manera novedosa. “La cultura en la hoguera”, por el contrario, recorre y se extravía en los imprecisos dominios del lugar común. De varios textos es preferible guardar silencio: ellos se desmoronan solos.
El lector buscará en vano otros relatos, sin duda mejores, que aquí no se incluyen.

CONTES A CAU D'ORELLA - ELS CONTES DE SEMPRE MOLT BEN EXPLICATS

2009-08-15T02:01:00.007+02:00

El millor comentari d'aquest llibre ens l'ofereix la mateixa Joana Purjà en el seu pròleg. El reproduïm:

Quan van néixer els meus primers besnéts, em va venir a la memòria els dies d’infantesa dels meus néts i també dels meus fills. Pel meu cap, i com si d’un documental biogràfic es tractés, es van anar succeint imatges i fets; records en definitiva. D’entre aquests diferents records en va sorgir un amb força, un per mi molt entranyable: em van venir al cap els contes que els explicava per distreure’ls o per ajudar-los a empassar el sopar o a agafar la son, el conte abans de dormir o aquell conte per suportar millor la febre i el malestar quan estaven malaltons.

També em vaig transportar a la meva infantesa, perquè eren contes que jo havia llegit o sentit explicar, que havia après de la meva àvia Pietat i de la meva mare Angeleta. Contes transmesos pel que en diem tradició oral.

De sobte em vaig adonar que seria una autèntica llàstima que es perdessin; que els meus besnéts no tinguessin el plaer de conèixer-los, de sentir-los, de viure’ls, d’explicar-los. Per tant, agosaradament, em vaig plantejar un repte: primer recordar-los tot fent memòria i després escriure’ls. Fer memòria per fer de pont entre sis generacions.

Aquest n’és el resultat: un recull de 15 contes escrits des del record, des de la tradició oral i, sobretot, escrits amb humilitat, però amb molta il·lusió, molt d’amor i amb la tendresa que m’inspiren els besnéts que ja tinc i tots els que hagin de venir.
No hi busqueu qualitat literària, ni que siguin fidels als originals; els he escrit tal com recordo que me’ls explicaven. El que sí que hi trobareu és amor, tendresa, afecte, sentiment; el sentiment que sento per tots els meus néts i besnéts.

EL BLOG D'EN MIQUEL, DIA A DIA - UN CANT A LA VIDA

2009-05-08T16:04:00.007+02:00

Crec que el millor comentari és el que escriuen els pares d'en Miquel al pròleg del seu llibre, per tant l'adjunto directament. En ell s'explica el perquè del blog d'en Miquel i el perquè aquest llibre ha inspirat a totes les persones que hem anat seguint-lo dia a dia.

Ens ha tocat. I no la «quiniela», precisament.
En Miquel ha «agafat» una aplàsia medul·lar. Un incident que ens ha arrossegat als pares i a en Roger, el seu germà, juntament amb ell, a viure una etapa de la nostra vida diferent, desconeguda. Viure per no morir.

En Miquel, amb 22 anys, afronta l’estada a l’hospital amb règim d’aïllament, per un període encara incert.La quimio, prèvia al transplantament, la contínua aportació de sang i plaquetes per cobrir les mancances de la seva medul·la, la greu sinusitis adquirida per haver-se quedat sense defenses…
Com es pot encarar tot això? Com plantarà cara en Miquel?

Hi ha moltes possibilitats: ràbia, enfonsament, depressió… però en Miquel no ho veu així. Primer, comença per escriure tot allò que li passa, tot el que sent, tot el que fa a cada moment del dia com una manera d’anar-ho assumint.

Després, decideix fer un blog perquè tothom hi tingui accés: d’aquesta manera no li caldrà anar-ho explicant i, a més, podrà seguir en contacte amb la seva gent, la que es preocupa per ell.Aviat aquest blog s’acaba convertint en una necessitat: per la seva part desitja seguir explicant i, per part dels altres, necessiten obrir-lo, veure com està, què més hi diu, què sent en Miquel.
I què s’hi troben els qui obren el blog? Energia, ganes de viure, molt bon humor… en Miquel no disfressa la realitat, no l’emmascara, si té por ho diu però posa sempre una pinzellada de coratge que fa que tothom tingui ganes de tornar-hi… la gent s’hi engan-xa. Fins i tot gent que no el coneix personalment, entra al seu blog per tenir-ne notícies i, quan fa dies que no escriu, es preocupa.

Pot, aquesta actitud, accelerar una curació? Pot, la força de tota la gent que l’envolta, portar a bon terme una recuperació? Estem segurs que sí. El blog d’en Miquel ens ha fet entendre que, a vegades, s’ha de tenir ganes de viure per poder seguir endavant.

Tots els moments passats els trobareu reflectits en el que va començar com un diari per cobrir la solitud i va esdevenir un dia a dia de companyia, por, estimació, valor, patiment, força, i amor.

Rosa Bosch i Toni Salvadó

CAL·LIGRAMES: SEDUCCIÓ I PROVOCACIÓ

2009-02-16T20:00:00.005+01:00

Es poden contraposar dues menes de poetes, aquells que escriuen una poesia extasiada, quieta, fortament introspectiva, subjectiva, abocada al jo sentimental, fruit d’una defensa interior contra el món, que fan que el seu destí porti l’empremta ferma de la seva voluntat.

I aquells altres poetes que, essent poderosíssims receptors del món exterior, es converteixen en mèdiums, en vidents, com diria Breton, de la pròpia poesia que engendra la vida en la seva complexitat i contradicció. Aquesta poesia neix de la sorpresa, de l’atzar, de l’audàcia de la recerca. Poetes, l’obra dels quals no és comprensible separada de la seva vida i dels esdeveniments històrics del seu temps.

El més gran dels poetes seria doncs, aquell que arribes a satisfer el nostre esperit en aquestes dues direccions.

Si al llarg del segle XX hi ha hagut algun poeta que hagi reeixit en els seus intents de reconciliació d’aquestes dues poètiques, aquest ha estat Guillaume Apollinaire.Cal·ligrames n'és el més bell exemple.

JOC DE SUBTILESES

2009-02-16T16:19:00.006+01:00

El treball de Ton Sant és un joc de subtilises - instrospecció, reflexió, gestualitat expressiva…

El resultat és una abstracció on s’endevinen referents temàtics a la natura i al paisatge. La imatge es construeix en un diàleg constant entre la sensualitat i l’intel·lecte, entre allò que mostra la realitat i el seu imaginari. La intenció de l’artista no és pas reproduir fidelment una escena, sinó capturar l’atmosfera i l’essència d’una situació. Ton Sant utilitza una gama de colors mediterranis – blaus, blancs, verds, ocres – en un joc de modulacions que va des d’una opacitat absoluta fins a una transparència etèria. Una pintura que sempre es troba a la difícil frontera entra la figuració i l’abstracció.

ELS MATEMÀGICS EXISTEIXEN. JO N'HE VIST UN.

2009-02-14T22:58:00.005+01:00

Ternura. Está es la palabra que en mi opinión, mejor define el libro del profesor Boadas, Publicacions no matemàtiques del matemàgic Joan Boadas Elvira. Bajo acertijos falsamente provocadores como por ejemplo: ¿Existen dos españoles que tengan igual número de pelos en la cabeza?, o contradicciones culturales como la existencia del rey Wronkowski, monarca de una tribu africana, o mediante refranes apañados:

Ojos que no ven,
gafas que hacen falta

o mediante poemas y sonetos variados, que no sólo cantan al amor si no que se atreven a burlarse inclusive de la Física:

Vete de aquí libro infame,
que de Física tu tratas,
¿cómo quieres que te lea,
si a la lógica no acatas?,

el ilustre profesor retrata con habilidad y humor, la España cotidiana de los años 50. Las pensiones, las quinielas, la publicidad de la época (que hoy en día tanto nos hace sonreír), el Barça y las matemáticas son alguna de las herramientas que utiliza para mostrarnos un mundo ya lejano, al que algunos mirarán con la complicidad de quien lo ha vivido y otros con la ternura y el amor que se generan al reencontrarse, por ejemplo, con antiguas anécdotas familiares tantas veces explicadas.

E PUR SI MUOVE

2009-02-14T19:57:00.008+01:00

Quan fa 25 anys enrere amb el poeta Àlex Susanna vam traduir Cal·ligrames d’Apollinaire érem conscients d’estar treballant en una obra cabdal de la poesia d’avantguarda del segle XX, però tot i la importància del llibre i malgrat ser l’Àlex editor de Columna Edicions i jo mateix, director d’una empresa de serveis editorials, ens vam veure incapaços de publicar el llibre per les enormes dificultats que comportava.

Avui la tecnologia ha avançat molt i aquell llibre, que pensàvem que ja mai veuria la llum, l’hem pogut publicar gràcies a les facilitats que ens donen els nous programes d’edició i a la impressió digital que permet poder produir tiratges curts a un cost raonable. De fet, si haguéssim volgut publicar-ne tan sols vint exemplars, per dir un número, i regalar-los a la família i als amics, i treure’ns així, l’espineta de veure aquell grapat de folis, als quals vam dedicar tantes hores i tanta il·lusió, convertits en un llibre, també ho haguéssim pogut fer. La tecnologia, com us deia, ha avançat molt i ara es poden fer coses increïbles.

Deixeu-me doncs, que us animi a publicar. Jo també em pensava que la nostra traducció quedaria al calaix i sé la frustració que se sent. Però també he vist que cada vegada que he publicat un llibre, per l’autor i el seu cercle més íntim, l’edició ha estat una festa.

Visiteu el nostre web a www.stonbergeditorial.com, i mireu tot el que podem fer per ajudar a aquells autors que vulguin publicar el seu treball de manera professional, però a mida del seus requeriments.

Pel que fa al blog, que ara estrenem, pretén ser un espai obert de comunicació entre els autors que han publicat els seus llibres i els seus lectors i amics. El blog està organitzat per pestanyes i en cada una d’elles hi ha el nom d’un autor. També hi ha la pestanya de Stonberg, on sou ara, i on parlarem de les iniciatives de l’editorial, però que també volem obrir a la participació de tothom que vulgui parlar de llibres en general.

Animeu-vos a participar al blog. Feu-hi suggeriments. Escriviu comentaris sobre els llibres que publiquem. Els autors volen rebre les vostres impressions. Crear és una activitat solitària, però quan un llibre surt a la llum, el seu autor desitja que la lectura del seu treball sigui multitudinària.